CA 
ES 
EN 
Comptar espècies és essencial per conèixer la biodiversitat. Però, si volem entendre com funciona un ecosistema i on podem intervenir amb criteri, també hem de mirar les relacions que el sostenen.
De l’inventari a la xarxa
Tradicionalment, la biodiversitat s’ha mesurat comptant espècies: quantes aus habiten un espai natural o quants insectes trobem en un prat. Mantenir aquests inventaris és indispensable, però les xifres per si soles no expliquen com funciona un ecosistema ni on cal intervenir per protegir-lo. Per entendre la seva estabilitat, cal mirar la xarxa de relacions que el sosté.
Una planta pot dependre d’un pol·linitzador per reproduir-se. Un animal pot necessitar determinades plantes per alimentar-se. Una espècie pot modificar un hàbitat del qual en depenen moltes altres. I una mateixa funció ecològica pot estar repartida entre diverses espècies o quedar fortament lligada a unes poques.
Per això, quan una relació es debilita, les conseqüències poden anar molt més enllà de les dues espècies que hi participen.
La pregunta deixa de ser només «quines espècies hi ha?» i passa a analitzar quines interdependències articulen el sistema.
La pol·linització ens ajuda a veure aquestes dependències
La pol·linització és un exemple especialment clar perquè fa visible que una funció ecològica emergeix de relacions entre organismes.
Un estudi global publicat el 2026 a Nature Ecology & Evolution va analitzar més de 3.400 xarxes planta-pol·linitzador i més de 110.000 interaccions. Els resultats mostren que l’especialització d’aquestes xarxes no segueix una regla geogràfica simple: varia de manera complexa segons el clima i segons els grups de pol·linitzadors.
Això demostra que no tots els ecosistemes s’organitzen igual: mentre en alguns predominen les relacions generalistes, en d’altres hi ha dependències molt restringides. Per avaluar la vulnerabilitat d’un entorn, per tant, no n’hi ha prou amb comptar les peces; cal analitzar com estan acoblades.
Quan desapareix una connexió, què canvia?
Els ecosistemes tenen capacitat de resposta i, en alguns casos, una funció pot ser parcialment assumida per altres espècies. Però aquesta capacitat no és il·limitada ni homogènia.
D’aquí ve la importància de conceptes com la diversitat funcional, l’especialització o la resiliència. No totes les espècies compleixen exactament el mateix paper i no totes les interaccions es poden substituir amb la mateixa facilitat.
Conservar biodiversitat, doncs, no significa només mantenir un nombre determinat d’espècies. També implica preservar processos i funcions: pol·linització, dispersió de llavors, descomposició, regulació de poblacions o formació de sòl, entre moltes altres.
Mirar les relacions ens permet passar de l’inventari al funcionament del sistema.
One Health: sistemes interconnectats
Aquesta manera de pensar connecta amb el marc One Health.
L’Organització Mundial de la Salut defineix One Health com un enfocament integrat que reconeix la interdependència entre la salut humana, animal, vegetal i dels ecosistemes. Aquest model ens recorda que abordar de manera aïllada realitats que estan connectades ens impedeix comprendre la complexitat del problema.
La mateixa lògica serveix per abordar la biodiversitat. Una espècie no existeix al marge del seu hàbitat. Un hàbitat no existeix al marge del clima, de les activitats humanes o de les altres espècies. I les decisions sobre territori, alimentació, producció o gestió ambiental també formen part d’aquesta xarxa.
Fer visibles aquestes interdependències ens ajuda a formular preguntes més útils i a evitar diagnòstics superficials per a problemes complexos.
Quan entendre el sistema canvia la manera d’actuar
La mirada sistèmica és una eina pràctica per a la presa de decisions. En lloc de preguntar-nos només «què hem de protegir?» —cosa que sovint deriva en declaracions generals—, convé qüestionar-nos quines connexions es troben en perill i en quins punts tenim capacitat real d’intervenció.
Quan l’estructura del sistema es fa evident, qualsevol mesura deixa de ser un gest aïllat per convertir-se en una acció amb context i criteri.
Cas pràctic: del taller de les abelles al compromís
Aquesta lògica transforma també l’àmbit educatiu. En el projecte educatiu sobre abelles i biodiversitat Guardianes de la Colmena, impulsat per Calier i concebut i desplegat per Funbrain, l’alumnat va analitzar el paper dels pol·linitzadors i la seva relació amb l’entorn, sintetitzant al final un conjunt de compromisos concrets.
El valor d’aquesta activitat no rau en la mera acumulació de bones intencions, sinó en el tancament d’un procés pedagògic: observar una relació, entendre la seva rellevància i identificar accions possibles. Saber que «les abelles són importants» és informació; comprendre de què depenen i quines decisions les afecten construeix un model mental complet des d’on actuar amb sentit.
Canviar les preguntes per decidir millor
La gestió ambiental requereix dades i seguiment d’espècies, però comprendre què sosté un ecosistema exigeix examinar-ne les connexions: quines funcions es mantenen, quines relacions es febleixen i quines són difícils de substituir.
A Funbrain treballem precisament en aquest punt: fent accessible el coneixement científic perquè escoles, organitzacions i institucions desenvolupin criteri propi davant de realitats complexes.
Si esteu impulsant un projecte de biodiversitat o educació ambiental, us ajudem a transformar continguts complexos en experiències comprensibles i participatives.
PARLEM DEL VOSTRE PROJECTE
Contacteu-nos a info@funbrain.cat o visiteu www.funbrain.cat per explorar com podríem col·laborar.
Referències
- Sakhalkar, S. P. et al. (2026). Global patterns in plant–pollinator specialization. Nature Ecology & Evolution, 10, 1886–1899. DOI / article
- Organització Mundial de la Salut (2026). One Health / Una sola salut. Fitxa informativa
